PALA XEDORM, MOUSSE DE PIRINEISME MIXTE AL COR DE SANT MAURICI.

SOMOS ESPECIALISTAS EN ORGANIZAR VIAJES DE TREKKING Y MONTAÑA PARA GRUPOS POR TODO EL MUNDO: https://www.catalonia-trekking.com/vist-trek-planeta-tierra/
SOMOS ESPECIALISTAS EN ORGANIZAR VIAJES DE TREKKING Y MONTAÑA PARA GRUPOS POR TODO EL MUNDO: https://www.catalonia-trekking.com/vist-trek-planeta-tierra/
¿QUIERES VIAJAR CON PAKO CRESTAS, EL AUTOR DEL BLOG? VISITA NUESTROS PRÓXIMOS DESTINOS EN: https://www.catalonia-trekking.com/viajes-mon-petit/

SIGUENOS EN INSTAGRAM: https://www.instagram.com/pakocrestas/

SIGUENOS EN FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

FOTO ELOI CALLADO

Al gener del 2011 vaig tenir la gran sort de poder acompanyar a l’Eloi Callado a l’obertura de dues noves línies en un vessant que el propi Eloi estava farcint, de manera sistemàtica, de noves vies d’escalada hivernal. Es tractava de la cara NO de la Pala Xedorm, a la vall de Peguera, davant de l’encisador refugi de Josep Maria Blanc. Un escenari fred i ombrívol, un gran vessant al cor del parc de Sant Maurici, on les noves vies obertes tenien el denominador comú entre difícils i molt difícils.

FOTO ELOI CALLADO

Fent bona la dita espanyola de “A quien a buen árbol se acerca, buena sombra le cobija”,  ja vaig tenir clar, fins i tot abans d’haver vist la paret, que les escalades exigirien el meu 100% de les meves possibilitats com escalador, per tal d’anar seguint la ruta oberta per aquest virtuós del pirineisme. Una bona prova per anar esgarrapant el material i “curtir-se” gratant metre a metre per terreny vertical i difícil al mes cru de l’hivern.

FOTO ELOI CALLADO

I si aquest vessant  no havia estat explotat sistemàticament per l’escalada fins a la data, no era pas per ser un vessant ocult, ans al contrari. Ja que es un vessant ben visible. El motiu per qual havia repel·lit fins a la data a grimpaires tafaner era la seva pròpia morfologia.

FOTO ELOI CALLADO

De fet, tal com ja em apuntat, es tracta d’un vessant ben visible des del propi refugi Josep Maria Blanc i ben visible, alhora, durant bona part de la marxa d’aproximació. De ben segur que la seva arrogància i dimensions no deixa desapercebut a cap escalador o excursionista muntanyenc, que s’atura més d’una vegada a observar i, en molts casos, a fotografiar aquesta feréstec paret.

FOTO ELOI CALLADO

Però es tracta d’un vessant amb dos trams ben diferenciats. La part baixa es completament vertical i rocallosa, d’un roca força bona, on a l’hivern amb prou feines resten arraconades esquifides seccions de canals i filets de gel precari. La part alta, en canvi, es fa més acanalada i guanyen protagonisme els canalons i seccions mixtes fàcils intermèdies. La veritat es que si tot el vessant fos com la part baixa, segurament ja tindria una pila de vies de roca estival obertes, o al contrari, si tot el vessant fons acanalat i amb curtes seccions mixtes, ja faria anys que s’haurien explotat les seves possibilitats pels amants de l’escalada glacial.

FOTO ELOI CALLADO

Però aquest caràcter “bipolar” del vessant es el que l’havia mantingut en us sever oblit fins a la data, ja que tota la franja rocallosa vertical de la part baixa desencisava, per la seva dificultat i verticalitat, als amants dels corredors de neu, gel i mixte. I  al contrari, tota la zona acanalada i tombada de la part superior de ben segur que desencisava als escaladors de roca calenta.

FOTO ELOI CALLADO

Aquesta combinació explosiva fa que les vies obertes en condicions hivernals siguin realment exigents, ja que en la majoria de casos obliga a llargues seqüències de dry tooling per superar els primers 150 a 200 metres de paret, o el que es pitjor, haver d’escalar amb les mans nues palpant la roca a temperatures sota zero i dins de l’ombra hivernal més severa. De fet, una de les dues vies en les quals vaig participar, duu el nom de “dits de marbre” per aquest motiu: la sensació que et queda a les mans (i que costa força de marxar) quan escales dos llargs difícils i de roca vertical a -15ºC.

FOTO ELOI CALLADO

En l’actualitat hi ha 6 vies hivernals obertes, totes elles amb el segell del qui sap fer del pirineisme hivernal  un art. Totes elles estan completament desequipades i en els trams verticals de la zona central de la paret caldrà tenir bona intuïció i sang freda per executar un darrera l’altre els difícils trams d’escalada.

FOTO ELOI CALLADO

Val a dir que, — amb independència de l’envergadura i les dificultats dels itineraris –, hi ha bons factors que fan que les escalades siguin veritablement gratificants. Un d’ells es, indiscutiblement, la bellesa pròpia de l’entorn. Estem al rovell de l’ou de la zona més maca, paisatgísticament parlant, del Pirineu català i on la soledat està més que garantida a l’hivern. Un altre factor agradable a tenir en compte es el bon condicionament de la part lliure del refugi de Josep Maria Blanc, tot un exemple a seguir per altres refugis del Pirineu, on les parts lliures poc mes son que un magatzem congelat; i un exemple a seguir, tal vegada, pel civisme dels muntanyencs que, ara per ara, han estat a l’alçada de les circumstàncies i han contribuït a l’adequada conservació de les bones instal·lacions.

FOTO ELOI CALLADO

La Pala Xedorm no es l’únic escenari per a l’escalada hivernal a la vall, però si que ha marcat un punt d’inflexió incorporant un tipus d’itineraris molt exigents que dona un contrapunt a la majoria de corredors de les muntanyes més altes del circ, molts dels quals encara resten per divulgar. De fet es innegable que pocs son els muntanyencs que s’apropen a aquesta vall amb l’intenció de fer escalades hivernals, sent molts més els atrets per les boníssimes possibilitats que la zona ofereix la zona per a l’esqui de muntanya. Potser, mica en mica, a mida que es vagin divulgant més possibilitats per la zona, moltes d’elles de caràcter més clàssic i menys dificultós, la vall incrementi, any rere any, el número de visites de muntanyencs que s’apropen amb l’intenció de practicar alpinisme. Sigui com sigui, de ben segur que mai deixarà de ser un paradís blanc salvatge i solitari.

FOTO ELOI CALLADO

A part de les sis exigent vies a la Pala Xedorm, una darrera novetat a la zona va ser l’obertura de la cascada d’Espot, orientada a sud i a relativa poca alçada, la qual tan sols es forma amb temps de freds rigorosos i excepcionals.

FOTO ELOI CALLADO

FITXA BÀSICA:

Punt de Partida: Refugi Josep Maria Blanc, propietat del CEC, situat a la vora de l’Estany Tort de Peguera, a 2.318 metres d’alçada.

Característiques i serveis del refugi:  

  • 60 places (5 habitacions)
  • WC i dutxes d’aigua calenta
  • Mantes
  • Servei de menjars i begudes
  • Internet WI-FI
  • Llum elèctrica
  • Calçat per romandre al refugi
  • Farmaciola
  • Visa
  • Emissora d’emergències
  • Part lliure amb 10 places (Només amb el refugi tancat).

Atenció, a l’hivern cal preveure que només comptarem amb la part lliure. Totes maneres el millor es consultar abans la disponibilitat a la web http://www.jmblanc.com/es/

Com arribar-hi: Per la carretera C-147, que comunica Sort amb Esterri d’Aneu, fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa i, des d’allà, per la LV-5004 fins al poble d’Espot.

Des d’aquí hi ha dos possibilitats de fer la marxa d’aproximació:

  1. Sortir a peu des d’Espot seguint el GR 11.20 que puja vers al S.O. tot remuntant la vall de riu de Peguera, camí que surt pel costat de la Torre de Feners, tot passant pel pont del mateix nom.
  2. Seguir per la carretera asfaltada (carretera sense manteniment de neteja de neu  a l’hivern i no sempre oberta) fins a la zona d’aparcament de Prat de Pierró, i des d’aquí caminant per llarg sistema de pistes forestals que ens duen al refugi.

Sigui com sigui cal comptar de 2,30 h a més de 3 hores depenent de les condicions de la neu.

Aproximació a la paret: Evident i relativament curta. Flanquegem a la vora del l’Estany Tort de Peguera, passant pel costat de l’antic refugi, i just passat aquest deixem el camí, tombem a la nostra esquerra i davallem per una mena d’ample canal que perd alçada vers a la coma de la Font del Llop, de fet el millor es anar flanquejant sense baixar al fons de la coma, ja que la mateixa es un caos de blocs gegantins que no sempre resten ben tapats per la neu. Val a dir que tota l’estona tindrem la paret davant i ben visible, fet que facilita l’aproximació. Comptar de 30 a 45 minuts, segons la qualitat de la neu.

Descens del cim: Desgrimpant per la cresta sud fins al Coll de Sudorn o Xedorm. Tram de baixada de IIIº on podem fer, opcionalment, un ràpel de poc més de 20 metres. Una vegada al coll flanquegem en diagonal descendent vers al nord, per davallar directament a l’Estany Negre de Peguera on retrobem el camí que flanqueja vora l’Estany Tort de Peguera i que ens duu de retorn al refugi. Comptar poc menys 1,30 hores. Val vigilar amb la consistència de les pales de neu en la diagonal de baixada i preveure de creuar-les per el punt mes alt possible.

Cartografia útil: SANT MAURICI – ELS ENCANTATS – PARC NACIONAL D’AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI. Editorial Alpina. Escala 1:25.000.

VIES D’ESCALADA HIVERNAL AL VESSANT N.O DE LA PALA XEDORM, 2.710 metres.

  1. Goulotte Esquerra.

Dificultat: 350 m. III/4 M5.

Primera ascensió: Oberta el desembre del 2010 per Joan Solé i Eloi Callado.

Característiques i observacions: Consta de 5 llargs amb dificultats mixtes i 150 metres finals més fàcils. La primera reunió es munta sota un característic bloc enclastat a la goulotte. Superar aquest bloc pot comportar un possible pas de A1.

Material útil: joc de friends i tascons, semàfor aliens, 5-6 pitons i algun cargol de gel.

Via totalment desequipada.

========

  • Nord Clàssica.

Dificultat: 375 m. III/3 M4.

Primera ascensió: Oberta el Febrer del 2010 per Oriol Fonts i Eloi Callado.

Característiques i observacions: Discorre per la canal més evident de  la cara nord. En el segon llarg cal superar un diedre amb verglass. Segurament aquesta via  ja s’havia escalat en estiu als anys 60 (sense dades).

Material útil: 2 cargols de gel, joc de tascons i de friends i 3-4 pitons. Via desequipada.

========

  • Via Llop Estepari

Dificultat: 390 m. 60M, M5

Primera ascensió: Eloi Callado i Pako Crestas el gener del 2011.

Característiques i observacions: Comença per una petita canaleta que de seguida es topa amb terreny rocallós i mixte difícil. Arribem a una cornisa i des d’aquí guanyem de manera directa la paret rocallosa fins a la secció intermèdia on s’alternen canaletes i petits trams mixtes. La part alta ja discorre per una canal més marcada que ens duu directament al cim.

Material útil: 7-8 pitons, bon assortiments de friends i tascons. Via completament desequipada.

=========

  • Via Directa.

Dificultat: 400m. III/5 M5+, 6ª

Primera ascensió: Oberta el febrer del 2011 per Eduard Sánchez i Eloi Callado.

Característiques i observacions: Línea directa pel centre de la paret. Primers tres llargs molts difícils en mixte. Via d’envergadura.

Material útil: joc de friends, tascons i aliens complet. 7-8 pitons variats i algun cargol de gel curt. Via totalment desequipada.

========

  • Via Dits de Marbre

Dificultat: 390 m. 60M, M4+ i VIº.

Primera ascensió: Eloi Callado i Pako Crestas el gener del 2011.

Característiques i observacions: El primer llarg es comú amb una via esportiva estival equipada amb parabolts. Després continua per una fissura completament vertical i difícil (VIº), poc a poc les dificultats es moderen i entrem en una secció on s’alternen canaletes i trams mixtes. A la part alta trobem una diminuta secció de cresta per sortir directament al cim.

Material útil: 7-8 pitons, bon assortiment de friends (alguns de grans per la fissura del segon llarg) i tascons. Via completament desequipada.

=========

  • Gran Diedre.

Dificultat: 375 m. III/4  M5/V+

Primera ascensió: Oberta el desembre del 2010 per Joan Solé i Eloi Callado.

Característiques i observacions: Discorre per l’evident diedre de la cara nord-oest, a l’esquerra d’un marcat esperó per on discorre una via de roca equipada recentment amb parabolts. El diedre se supera amb 3-4 llargs de corda , coincidint a la part superior en uns 40m amb la via de roca situada a la dreta. Després agafa un sistema de canals (màxim 55º) per arribar al cim.

Material útil: joc tascons i friends, semàfor aliens i 5-6 pitons. Totalment desequipada.

=======

CASCADA D’ESPOT

Propera a la població i ben visible des de la mateixa.

  1. Cascada d’Espot .

Dificultat: 70 metres. IV/ 5

Primera ascensió: Oberta el Febrer del 2010 per Oriol Fonts i Eloi Callado.

Característiques i observacions: Cascada situada just sobre el poble d’Espot, en plena cara sud i a poca alçada. Només es forma en condicions excepcionals.

Autor: PAKO CRESTAS. No es permet la reproducció total o parcial del present reportatge sense el permis exprès i escrit de l’autor.

Autor: PAKO CRESTAS. No es permet la reproducció total o parcial delk present reportatge sense permís esprès i escrit de l’autor.

Deja un comentario

Archivado bajo ESCALADA NIEVE - HIELO - MIXTO, PIRINEOS, PRIMERAS ASCENSIONES

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s