ESCALADES EN NEU I GEL A LA VALL DEL FRESER. LA JOVENTUT ROBAVA.

SOMOS ESPECIALISTAS EN ORGANIZAR VIAJES DE TREKKING Y MONTAÑA PARA GRUPOS POR TODO EL MUNDO: https://www.catalonia-trekking.com/vist-trek-planeta-tierra/
SOMOS ESPECIALISTAS EN ORGANIZAR VIAJES DE TREKKING Y MONTAÑA PARA GRUPOS POR TODO EL MUNDO: https://www.catalonia-trekking.com/vist-trek-planeta-tierra/
¿QUIERES VIAJAR CON PAKO CRESTAS, EL AUTOR DEL BLOG? VISITA NUESTROS PRÓXIMOS DESTINOS EN: https://www.catalonia-trekking.com/viajes-mon-petit/

SIGUENOS EN INSTAGRAM: https://www.instagram.com/pakocrestas/

SIGUENOS EN FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

FOTO PAKO CRESTAS

La Vall de Freser. Els que ja comencem a acumular a les nostres esquenes més primaveres de les que desitjaríem, tenim un record de la vall relacionada a temps de cares joves i pletòriques que sortien dels escalfats vagons del tren cremallera, per rebre l’alè glaçat de la llarga nit hivernal a l’estació de Queralbs. També tenim el record de les traïdores plaques de gel del camí cap a la central de Daió, que amb prou feines emmirallaven les dringadisses llums de les lots frontals.

FOTO PAKO CRESTAS

També recordarem el llunyà xiulet del tren cremallera, pocs instants després d’abandonar el confort del seu interior, just quan el cuc de ferro encarrilava els rails cap al santuari de Núria, i nosaltres ens encaràvem davant la gegantina i muda silueta del Torreneules. I el Torreneules … tan gran, tan altívol que se’ns mostrava als nostres joves ulls! Es el vigilant de la vall, custòdia l’entrada, custòdia la sortida. A l’hivern, de nit, les seves formes semi invisibles per la foscor, presenten una mena d’aura quasi imperceptible per l’ànima humana. Les muntanyes amb personalitat desprenen així el senyorial perfum de la fredor ambiental. L’hivern, el fred i el vent amb pretèrits sorolls de llop, sempre els hi sent be.

FOTO PAKO CRESTAS

La Vall de Freser era el inici de la gran muntanya hivernal per al cap de setmana. El bitllet fins a Núria era gairebé un luxe impensable. I quan es visitava la Vall de Freser sovint calia triar a la tornada, entre agafar el tren cremallera de descens a Ribes i menjar les engrunes de la carmanyola, o fer a peu els 9 quilòmetres d’asfalt i premiar l’esforç amb un bon entrepà de truita acabat de fer. 

FOTO PAKO CRESTAS

Però la pobresa econòmica es veia compensada, amb escreix, amb la riquesa emocional. A mida que es guanyava alçada, la neu deixava de presentar-se en taques disperses, brutes i humides, per ser un mantell coherent i granulat sota la medieval presència dels arbres. Una mica més enllà, quan els arbres donaven pas a pales de neu i a illes de pedres, els joves muntanyencs ja ens havíem transformat en un esbós de les caravanes de Scott a la recerca del Pol Sud; o creiem somniar, amb els ulls oberts, amb les increïbles gestes dels mítics escaladors de l’Himalaia. La realitat era un altre, però amb la distància, a vista d’ocell, totes, absolutament totes les muntanyes son immenses i els muntanyencs no passen de ser uns punts petits i insignificants que, de tan lentament que progressen, podríem creure que son completament estàtics.

FOTO PAKO CRESTAS

Després d’anar a l’estiu es va a l’hivern. La muntanya es una altre. I després d’anar a caminar, es va a escalar. Llavors ja no ens acontentàvem, simplement, transitant per la muntanya, si no que entrem en els racons més insòlits de la mateixa. Fou així com a principis del noranta vaig fer la meva primera línia d’escalada al Balandrau.

FOTO PAKO CRESTAS

Es tractava d’un corredor llarg i bastant fàcil, però era la “meva primera via nova” i la il·lusió per aquella gran noticia, — la portada del meu diari personal –, va ser la mofa d’un respectable director d’una revista de muntanya; antiga publicació que fa temps va passar a millor vida. Segons el entranyable personatge, — al que anomenarem, Sr. “J.J.” –, abans de que jo “escalés” aquella muntanya per aquell indret que poc es semblava a una via d’escalada, havíem passat per allà 10 excursionistes, 20 caçadors i 30 boletaires. Voler rompre la il·lusió del jovent es tan mesquí com voler esborrar el somriure de la cara del infant. Malgrat la decepció, vaig ser una mica llest i vaig marxar amb el moc penjant, tot deduint que la mediocritat dels actes de cadascun tan sols son el reflexa de la seva ànima. Vaig marxar preguntant-me que farien els boletaires buscant rovellons a ple hivern per les arestes que pugem pel ben mig del vessant NO del gegantí Balandrau.

FOTO PAKO CRESTAS

Amb el temps he tornat varies vegades, gairebé sempre acompanyat, i a vegades guardant gelosament el solemne monòleg solitari amb les muntanyes. A vegades, tan sols molt de tan en tan, he anat a veure si la flauta sonava en forma de rierols glaçats i efímeres cascades de gel; aprenent que la paciència i la constància son imprescindibles per encaramar-se a les mediterrànies i femenines cascades de la Vall de Freser.

FOTO PAKO CRESTAS

I un dia vaig ser jo el que, assaborint a cada pas els anys que portava pujant la vall, vaig trobar un parell de joves, — un dels quals coneixia d’una escalada hivernal i mixta als Alps feta un any abans –, que pujaven pletòrics cap a la zona de cascades. Dos dies abans havia escalat el Salt del Grill; sens dubte una “primera” llargament desitjada pels habituals de la vall. 

FOTO PAKO CRESTAS

La cascada, extremadament fràgil, es va començar a trencar a mida que pujava el primer de corda, i durant la marxa de retorn van observar que la “seva” colada s’havia transformat en una pila de trossos de gel trencat al peu del salt. La cascada tornava a mostrar el vel líquid i transparent de l’aigua. També havien escalat, amb unes condicions més que precàries, la gran cua de gel de la cascada principal de Daió, altre nineta dels ulls per als assidus a la vall que havia esperat, durant anys i anys, a que algú la treies a ballar. Davant els agosarats triomfs dels dos escaladors novells, tan sols vaig sentir una immensa enveja, però d’aquelles enveges sanes. En aquell moment vaig tornar a recordar-me de la lapidatòria frase del Sr. J.J., i em vaig sentir doblament content: En primer lloc, per poder celebrar l’èxit del meu amic i, en segon lloc, per que, — malgrat tots els anys i els desenganys inherents al pas del temps –, encara era capaç de contagiar-me del immens tresor de la il·lusió del jovent.

FOTO PAKO CRESTAS

FITXA TÈCNICA:

Com arribar-hi:          Prendre la carretera de RIBES DE FRESER, direcció a QUERALBS i, 1 km. abans del poble, — just després de deixar enrere les cases de LA FARGA –, a l’alçada de un marcat revolt, abandonem la carretera principal i ens desviem vers a la dreta. Passarem un pont situat a les proximitats del revolt i continuarem per la pista asfaltada situada a la nostra dreta i que ens duu a la CENTRAL DE DAIÓ DE BAIX, punt de partida a:

1. – PUIG DEL BALANDRAU

VERTIENTE NOROESTE

2. – PUIG DE TORRENEULES

VERTIENTE S.E.

3. – ROQUES DE TOT LO MON

AGUJA SENSE NOM – VERTIENTE SUD-EST.

Cartografia útil:         * VALL DE NÚRIA – ULDETER – Escala 1:25.000 – Editorial GeoEstel – Alpina.

FOTO PAKO CRESTAS

PUIG DEL BALANDRAU, 2.585 m

VESSANT NORD-OEST

Aproximació:  Pel camí de les gorges del Freser vers al refugi Manelic. Després d’una hora de marxa el camí travessa el riu i ascendeix dibuixant ziga zagues, per la part inferior del vessant N.O. del Puig de Balandrau. Deurem abandonar el camí abans o després, depenent de la canal que escollim. La més propera es la Canal de les Roques Blanques, a 1,30 h de marxa de la central de Daió. La cascada-canal de les Guillateres es la més allunyada (2,30 h).

Descens: Baixar al Coll dels Tres Pics en direcció NE, i des d’aquí al refugi Manelic, situat a la part baixa de la Coma de Vaca, des del refugi, i per camí ben marcat que discorre al sud de la aigües del riu Freser, baixarem por el vall del mateix nombre passant por el peu de la vessant que prèviament hemos escalat. Contar 3 hores per al retorn.

època aconsellable: De gener a març

1. CANAL DE LES GUILLETERES
2. CANAL ORION
3. CANAL MUSA DE L’ANTARTIDA
4. CANAL ORIENTAL DEL GLAÇ
5. CAL NANI
6. CANAL OCCIDENTAL DEL GLAÇ
7. VARIANT DIRECTA DE LA CANAL OCCIDENTAL DEL GLAÇ
8. CANAL NO LIMITS AL SOMBRERO DE CUERNOS
9. CANAL PLEYADES
10. CANAL DE ROQUES BLANQUES
11. CASCADA EFIMERA
12. CANAL DEL ROC DEL BARRET

1. – CASCADA – CANAL DE LES GUILLATERES

Recorregut / dificultat: La cascada estricta tan sol te 30 metres però presenta un curt tram vertical de 90*, desprès la canal continua bastant tombada, 35* a 45* per a desembocar en l’aresta N del Balandrau després de 250 metros de desnivell recorreguts por les esmentades pendents de poca inclinació. Acostuma a formar-se

1a ascensió:    sense dades

Material útil: 4 cargols de gel i cinta per instal·lar una reunió en un pi.

========

1.2. – CANAL ORION

Recorregut / dificultat: 500 m. de los quals 200 m. son de canal i els restants 300 m. de pendents sobre vessant oberta. Dificultat mitja de 50* al terç inferior i 40* de mitja als dos terços superiors. Màxim: ressalts de 65* i opcionalment de 70*. En general costa bastant de trobar la canal formada. Paciència.

1a ascensió:    Kush Màñez al febrer de 1989.

Material útil: Opcionalment quelcom d’ancoratge en neu. Los ressalts son curts i ens resultarà fàcil superar-los sense assegurar-nos.

======

3. – CANAL DE LA MUSA DE L’ANTARTIDA.

Recorregut / dificultat: La canal estricta te uns 150 a 200 metres de recorregut. Mitja de 45* – 50*. Màxima de 55* amb possibilitat de trobar terreny mixt. Estreta canal de neu que tan sols es dibuixa en anys de grans nevades.

1a ascensió (divulgada): Bruno Tomas i Pako Crestas al febrer del 2006.

Material útil: Personal bàsic. Opcionalment cercles de corda i alguns friends petits o tascons.

========

4. – VIA NANI

Recorregut / dificultat: 700 m. Mitja de 45*, màxim 55* a 60* i possible mixt fàcil.

1a ascensió: Neus Domènech, Lluís Subirana i Pako Crestas, al març de 1992. Acostuma a presentar bones condiciones.

Material útil: Opcionalment quelcom d’ancoratge per la neu i tascons pels trams mixtes fàcils.

=======

5. – CANAL ORIENTAL DEL GLAÇ

Recorregut/dificultat: 675 m. Mitja de 45*. Màxim 55*, possible IV o V en roca. Acostuma a presentar bones condiciones. acostuma a presentar bones condiciones. Acostuma a presentar bones condiciones.

1a ascensió:    sense dades

Material útil: Opcionalment quelcom d’ancoratge para la neu i material para assegurar en roca en el cas de que el bloc enclastat estigui al descobert.

========

6. – CANAL OCCIDENTAL DEL GLAÇ

Recorregut/dificultat:  650 m. Mitja de 35* – 40*, màxim 45*. Si la part inferior te poca neu i els ressalts de la torrentera estan glaçats, trobarem breves trams opcionals però divertits de 70* y M3+. Atenció, cal vigilar amb la consistència del gel que cobreixen els bassals de la torrentera, no sigui que ens donem un capbussada no desitjada. (algunes poden arribar a cobrir més amunt de la cintura)

1a ascensió: sense dades

Material útil: Personal bàsic

========

7. – CORREDOR “NO LÍMITS” AL SOMBRERO DE CUERNOS

Recorregut/dificultat: Contant el desnivell previ que realitzarem per la canal occidental del Glaç haurem de comptar uns 500 metres, dels quals 150 corresponen al corredor en qüestió. Mitja de 40*, màxima de 45* – IV y Ao.

1a ascensió:    Kush Màñez i Jordi Villamayor al gener de 1994.

Material útil: Friends variats y alguna cinta llarga.

========

8. – CORREDOR  PLEYADES

Recorregut/dificultat: El corredor en si te 300 metros i una inclinació mitjana de 45* amb algun tram de 50*. No obstant cal tenir en compte que l’accés es realitza pels corredors situat per sota del present itinerari (Corredor del “Sombrero de Cuernos” o els 2/3 inferiors de la Canal de les Roques Blanques), el que fa que calgui sumar les dificultats i el desnivell de qualsevol dels dos corredors que escollim com a via d’accés.

1a ascensió  (divulgada): Kush Máñez y Josep Emili Ferrer en febrer de 1996.

Material útil: Personal bàsic.

=========

9. – VARIANT DIRECTA DE LA CANAL OCCIDENTAL DEL GLAÇ

Recorregut/dificultat: Si comptem la aproximació prèvia por la canal occidental del Glaç, deurem guanyar 650 metros de desnivell. La variant en si resulta ser uns 150 a 200 metros. 40* / 45* de mitja i 50* màxima. La part final son rampes de 30*.

1a ascensió divulgada:Jordi Villamayor, Jordi Beneito y Pako Crestas en desembre del 2.003.

Material útil: Personal bàsic.

10. – CANAL DE LES ROQUES BLANQUES.

Recorregut/dificultat: 800 m. 40* a 45* de dificultat mitja. Màxim 50* i III+.

1a ascensió: sense dades

Material útil: Alguns friends o tascons per als trams mixtes i bagues per els arbres.

==========

11. – CASCADA EFIMERA A LES ROQUES BLANQUES.

Recorregut/dificultat: La cascada en si te 40 m de longitud i 75* . M3 de dificultat. No obstant caldrà comptar amb el desnivell acumulat i la dificultat mitjana de la Canal de les Roques Blanques que serveix d’itinerari d’accés a la cascada: (800 m. 40* a 45*. Máx. 50* y M3+).

1a ascensió:    Kush Máñez en febrer de 1992.

Material útil: 3 cargols de gel, algun pitó curt i extraplà y friends y bagues para arbres útils en la part inferior de la canal de accés.

========

12. – CANAL DEL ROC DEL BARRET

Recorregut/dificultat: 500 metros de desnivell. 40* de mitjana. Màxim 45* en la part alta.

1a ascensió:    sense dades.

Material útil:  Personal bàsic

========

2. – PUIG DE TORRENEULES

VERTIENTE S.E.

Altura de la cim: 2.711 metros.

Punto de Partida: Central de Daió de Baix (1.150 m.)

Aproximació:  Pel camí de les gorges del Freser vers el refugi Manelic. Quan portem poc més d’1 hora de marxa, trobarem la passarel·la que ens ajuda a creuar el riu. Sense necessitat de traspassar a l’altre vorera, abandonem el camí principal i ascendim a mitja pendent en diagonal vers l’esquerra fins arribar a la canal de las aigües. Prop de la Cabana de les Marrades, a un centenar de metres a l’esquerra seguint la passarel·la de ciment i llistons de fusta, trobarem un forat entre las parets rocalloses situades sobre nostre, que resulta ser l’inici de la canal. En veritat es una torrentera (Clot de la Balma) que acostuma presentar moviment de agua líquida en ple hivern. Calcular 1:30 de marxa des del vehicle fins el inici de la canal.

Descens: Tenim diverses alternatives, però dos d’elles son las més aconsellables:

Baixar per  l’aresta S.E. (opció que no obliga a pujar al cim, si no es desitja), vers el REFUGI DE COMA DE VACA. El descens per l’aresta es fàcil i, al mateix temps, molt elegant. Una vegada en el refugio prendrem el camino que descendeix la vall i que ens portarà al punto de partida. No obstant el present camí descendeix per la part inferior de la vessant N.O. del Puig de Balandrau, realitzant una diagonal i unes quantes ziga zagues. Informar-se prèviament del possible perill d’allau donat que, cas de sobrecàrrega de neu, la zona es molt propensa a la caiguda d’allaus de grans proporcions.

Arribar al cim i baixar al coll situat entre ambdós Torreneules i dirigir els nostres passos vers l’ample llom que descendeix en direcció S.O. i que se coneix com el SERRAT DE LES PEDRISSES. Quan l’aresta se desdibuixa creuarem el camí que comunica Núria amb Coma de Vaca, conegut com EL CAMI DELS ENGINYERS. Des d’aquí divisem la COMA DELS FOSOS, situada als nostres peus en direcció sud, per la qual baixarem vers al fons de la vall del Freser, no sense abans haver travessat una mena de collet, lloc en que el camí abandona el curs del torrent del riu per baixar en diagonal pel vessant situat a l’esquerra del curs de les aigües. Quan arribem al fons de la vall enllaçarem amb la senda que haurem ascendit durant la marxa d’aproximació.

Tant per un descens com per a un altre, calcular de 3,00 a 3,30 hores.

època aconsellable: hivern estricte (finals de desembre a principis de febrer)

1. – CANAL DEL TORRENT D’EN JOAN DE DEU

Recorregut/dificultat: 850 metres de desnivell. 35* de mitjana a la part baixa i 40*- 45* a la part alta. Sortida de 50*. Possibles ressalts mixtes fàcils a la part inferior si la neu no es abundant. La part central creua el camí denominat “dels enginyers” que comunica el Refugio Manelic con el Santuari de Núria.

1a ascensió: Kush Máñez i companys a l’hivern de 1986. (de fet Máñez fou l’únic component del grup que va concloure la canal durant la seva primera ascensió divulgada)

Material útil: Personal bàsic. Caso de que hi hagi poca neu a la part inferior comptar amb cintes pels arbres. En el cas de que la cornisa de la part superior sigui problemàtica, potser ens pot ser útil una àncora de neu per improvisar un darrer llarg.

3. – ROQUES DE TOT LO MON

AGULLA SENSE NOM – VERTIENTE SUDESTE

Alçada del vessant al finalitzar el recorregut: 1.920 metres. El indret on conclou el corredor forma part de la vasta vessant sud de los Torreneules.

Punto de partida: Cabana – refugio de Marrades, a 1.650 metres. Lliure i de estat de conservació regular. Curiosament està construïda sobre la canal de transport de aigües i una llosa de pedra situada en el interior de la pròpia cabana ens tapa l’esmenta’t conducte. Gràcies a això tindrem “agua corrent” dins de la cabana.

Como arribar: La cabana es situa al sud de la passarel·la que creua les aigües del riu Freser quan ascendim pel camí de Coma de Vaca. A 1,20 h de la Estació de Daió, lloc en el qual estacionarem el vehicle. Ascens evident per camí fresat.

Per arribar a la Central prendrem la carretera que comunica Ribes de Freser amb Queralbs, i, 1 kilòmetre abans d’arribar al poble, justo al passar el complexa de la Farga a l’alçada d’un marcat revolt, ens desviem vers a la dreta, passarem un pont molt pròxim. Una vegada passat el pont prenem la bifurcació de l’esquerra que, després d’un altre kilòmetres de pista asfaltada, ens duu a la Central. Es possible trobar la darrera pista nevada o glaçada en algun tram, pel que possiblement deurem estacionar el vehicle i caminar de 10 a 15 minuts més.

Aproximació:  Seguint el camí de la canal de les aigües vers l’oest. Curiós passarel·la quasi horitzontal. A 30 minuts de marxa tindrem la canal sobre nosaltres. De la canal al inici de la via només hi ha 20 metros de desnivell.

Descens:         Es possible baixar per la canal situada a l’esquerra de la que haurem pujat, essent esta encara més fàcil (30* a 40*), com alternativa, flanquejarem vers a la dreta per darrera de les parets i agulles que delimiten la canal i traspassant un rosari de 5 colls petits arribarem a una torrentera que ens permet baixar sense complicació a la canal, on coincidirem en el trajecte d’aproximació. Comptar 1,00 hora o potser una mica més, pel descens.

època aconsellable: Gener a març després de períodes de nevades importants.

1. – CORREDOR FLUIDO VITAL

Recorregut / dificultat: 250 metres de recorregut. 40* a 45* de mitja. Un curt ressalt de 80* mixt al inici.

1a ascensió:    Jordi Vilamajor i Kush Màñez al gener de 1994.

Material útil: Baga pel arbre i, opcionalment, algun microfriend pel primer ressalt.

GUIA DE CASCADES

CENTRAL DE DAIÓ

Situada a plena solella, es ben visible i la seva aproximació resulta evident per l’ample camí – pista de terra que ens duu a la central superior de Daió. La cascada resta a l’esquerra de la construcció. Calcular uns 40 minuts de marxa per accedir-hi.

CASCADA DE LA CENTRAL

Dificultat/Característiques:   Cascada de molt difícil formació, però per contra una de les més interessants i exòtiques de la zona.

1a ascensió: Ivan Blasco i Pau Barrios, al gener del 2005.          

VALL DELS FOUSOS

La mes llunyana es la CASCADA DE PRUDENTS, situada a la part mitja de la vall de la solaneta a mig camí del camí que enllaça el sender de vall del Freser amb el camí del Enginyers (camí que bordeja a mitja alçada el vessant sud dels Torreneules i que enllaça el Santuari de Núria amb el refugi Manelic de Coma de Vaca). Calcular de 50 minuts a 1 hora per l’aproximació. La cascada es ben visible quan pugem la vall dels Fousos.

SALT DEL GRILL

Dificultat/Característiques:   Cascada d’estranyíssima formació, Perillosa i tal vegada molt estètica i coneguda, ja que el transitat camí de Coma de Vaca passa pel mateix peu. Cal tenir en compte que, segurament, tan sols te una escalada i tota l’estructura va caure poc després de fer aquella agosarada ascensió.

1a ascensió:    Ivan Blasco i Felip Linares al gener del 2005.

RESSALTS INFERIORS DEL SALT DEL GRILL

Dificultat/Característiques:   30 metres. 70* màxim. Es tracta dels ressalts situats entre el camí i el riu. Malgrat no ser massa interessats per l’escalada, si que ens mostren un marc paisatgístic força curiós, amb la presencia de les aigües del Freser sota els grampons de l’escalador.

1a ascensió: Sense dades

CASCADA PRUDENTS:

Dificultat/Característiques:   100 metres, III/4+. 80*/85* mantingut. R1: 60 m, long-life a l’esquerra per marcar la R1. 2n llarg: 40 metres. Spit a la R2. Cascada de formació excepcional. Orientació est.

1a ascensió:    febrer del 2005 per Albert Soler i Pujol. Van intervenir a l’obertura en una primera jornada en X. Laporta, Fajula, Àvila i Sucarrats.

CANAL DE LES AIGÜES

Es tracta de la part baixa de la Coma d’en Gispert. Per arribar-hi cal prendre l’anomenada canal de les aigües que neix a la cabana de les Marrades, situada al sud del pont que travessa el riu Freser, a 1 hora 10 minuts de l’aparcament de la central inferior de Daió. Es segueix la canal, amb imperceptible baixada, vers a l’oest, tot passant per trams aeris on el camí ha estat excavat a la pedra i hi ha cables de seguretat). Les cascades neixen a la pròpia canal per degoteig o pèrdua d’aigua de la conducció. Caldrà rapelar per arribar al peu de cascada (o escalar-les en top rope). Tot el conjunt de salts glaçats estan units en el mateix indret, a una alçada de 1.700 metres aproximadament.

CASCADA HIGLANDER

Dificultat/Característiques:   40 metres. II/3, màxim 80*. Potser es la més accessible de la trilogia. Formació difícil.

1a ascensió:    Kush Máñez i Josep Emili, al febrer de 1989.

CASCADA PASTANAGA

Dificultat/Característiques:   65 metres. II/3, màxim 80*. De difícil formació malgrat que resta enclotada i no li dona el sol. Molt recomanable.

1a ascensió:    Kush Máñez i Francesc Subirana, al febrer de 1991.

CASCADA “SABÍA QUE VOLVERÍAS FERGUS”

Dificultat/Característiques:   45 metres. II/3+. Ressalts de 80* – 85*. La més difícil de les tres. Molt recomanable. La part baixa acostuma a presentar les típiques formacions de gel conegudes com coliflors.

1a ascensió:    Josep Emili, Toni S i Kush Máñez, al febrer de 1991.

TORRENTERA DE LA BALMA

Dificultat/Característiques:   55 metres (2 llargs: 25 m + 30 m). II/2+. Màxim 75*. Es forma molt rarament. Torrent orientat al sol del migdia i de la tarda. Altitud 1.800 metres. Situada a prop de la cabana de les Marrades.

1a ascensió:    Lluís Subirana, Jordi Vilamajor, Neus Domènech i Pako Crestas, al gener de 1995.

VESSANT N.O. DEL BALANDRAU

Conjunt de cascades situades al peu del vessant N.W. del Balandrau, davant de la cabana de les Marrades, sota les Roques Blanques. Per accedir-hi pugem una mena de canal que ratlla el bosc i que culmina en els ressalts rocallosos que sustenten les cascades.

CASCADA DEL ABUELO EDUARDO

Dificultat/Característiques:   40 metres. II/3. Màxim 80*. 1.800 metres d’alçada, orientació N-NW. Interès alt, malgrat que acostuma a ser una formació precària. Gel prim de xapa sobre mur de granit. Hi ha spits per assegurar-se. A la mateixa canal d’accés hi ha altres dos cascades curtes, d’uns 10 metres, que reben el nom d’Àrgon i Krípton.

1a ascensió:    Kush Máñez, Toni, Josep Emili i Mariano, al març de 1989.

CASCADA ALQUIMIA

Dificultat/Característiques:   40 metres (20 m + 20 m). II/3+. Màxim de 80* a 90*. Dificultats de 4* si es fa la part final. Ullal de 90*. Difícil formació i de recomanable execució. Caldrà parar atenció a la fragilitat de les estructures penjants.

1a ascensió:    Kush Máñez i Josep Emili, el febrer de 1989.

CASCADA EFIMERA

Dificultat/Característiques:   40 metres. III/3. Màxim M3 i 75*. Situada a 2.250 metres als contraforts superiors de les Roques Blanques. Només per col·leccionistes romàntics, en realitat es tracta d’una variant de sortida de la pròpia canal de les Roques Blanques.

1a ascensió:    Kush Máñez en solitari al febrer de 1992.

CASCADA DE LES GUILLATERES (Veure la ressenya a la secció de corredors del Balandrau)

Autor: PAKO CRESTAS. No es permet la reproducció total o parcial delk present reportatge sense permís esprès i escrit de l’autor.

PART ALTA DE LA COMA DEL FRESER

La millor opció es anar des d’Ull de Ter, travessar el Coll de la Marrana i davallar cap a la banda de Coma de Vaca per trobar aquesta formació gelada a un contrafort aïllat en mig del vessant W del Gra de Fajol. Calcular 1 h 30 minuts de marxa.

CASCADA DE COMA DE VACA

Dificultat/Característiques:   55 metres. II/3+. Màxim 80* a 85*. Interès bastant alt i formació regular. Situada a 2.350 metres, es tracta de la cascada més alta de les muntanyes de Núria. Exposada al sol.

1a ascensió: sense dades.

Deja un comentario

Archivado bajo ESCALADA NIEVE - HIELO - MIXTO, PIRINEOS, PRIMERAS ASCENSIONES

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s